Records. Taller de valencià

TALLER DE VALENCIÀ

TREBALL REALITZAT PELS ALUMNES

Monitora: Rosa Ferrer Ferrer

 

 

 

Taller de valencià.  TREBALL REALITZAT PELS ALUMNES 2014-15
Monitora: Rosa Ferrer Ferrer

 

 

 

RECORDS

 

EL MUR DE BERLÍN

El 1964 vaig guanyar un viatge amb tren a Berlín. Aleshores, durant el període de la anomenada “Guerra Freda”, travessar la República Democràtica Alemanya era com viatjar entre dos mons totalment diferents; és com si estigués veient-ho ara, i tot semblara un somni estrany i colpidor.

El segon dia, que vaig passar a Berlín, vaig visitar la zona oriental, fent servir un simple passaport, però inquiet per la situació perillosa que es vivia llavors ja que moltes persones, que vivien al sector oriental, volien passar al sector oest. Dies abans d’arribar a Berlín l’ambaixada dels Estats Units d’Amèrica feia públiques fotografies, en les quals es veien episodis sagnants de persones travessant el mur.

Per a travessar el mur havien tres controls de policies, per la qual cosa la cua de turistes pareixia un formiguer. Primerament havies de comprar, com a mínim vint marcs orientals, els quals havies de gastar durant la visita al sector oriental; després passaves el control de passaport, on la policia et donava un paper, escrit en tres idiomes, sobre el comportament que havies de tenir i el compromís de la tornada al sector occidental cap a la mitjanit.

Una vegada dins del Berlín oriental vaig contemplar amb sorpresa, la forma de vestir dels transeünts, els tipus de cotxes que transitaven pels carrers, els aparadors de les botigues, els bars i les cafeteries…Era inevitable la comparació amb tot allò que jo coneixia i que havia deixat enrere. Presenciava un món d’ombres i d’esperances perdudes, on tot era pobre i destartalat.

Vers el migdia, vaig entrar en un modest restaurant,vaig seure i de seguida em van atendre:

-Espanyol? –em va preguntar el cambrer. Llavors va cridar: Pepiño! Pepiño! I Pepiño aparegué.

-Buenos días, señor. Es usted español ¿Verdad? Yo soy de Orense…

Pepiño em donà una “carta” en espanyol, em va prendre nota d’allò que volia per a dinar i desaparegué ràpidament. Després quan vaig demanar el café, vaig intentar parlar amb ell, però no va ser possible perquè, pel que semblava, tenia por de parlar amb mi; però, en canvi, em donà una cita amb ell, de vesprada, en un bar menut del barri. Així que vaig parlar després amb ell i em va dir que venia del sector oest per a treballar al restaurant, passant com a turista, encara que això estava prohibit per les autoritats. Em va contar que eren un grup de cinc amics, que feien això d’acord amb l’amo del restaurant, Herr Bruder, que estava casat amb una espanyola. Tot estava pensat i , fins i tot, controlaven els horaris i els policies que estaven en la frontera per a poder fer-ho.

La situació, que em va descriure Pepiño em deixà pensatiu, confirmava que havia molts emigrants malgrat les fronteres, tant naturals com artificials.

De vesprada, que avançava dolçament, vaig iniciar amb alegria el camí de tornada cap al mur “maleït” sense perdre de vista el rellotge que portava.

 

UN POQUET DE LA MEUA INFANTESA

Quan jo era menut, allà per les acaballes dels anys cinquanta, els xiquets, després d’eixir de l’escola, anàvem a jugar al carrer, uns al futbol i altres a les potes o al rogle a la porta de l’església del Raval. Si era estiu, com que no teníem col.legi, anàvem a prendre el bany al riu i, de vegades feiem “arca” de pedres amb els xiquets de Benipeixcar. També agafàvem “parotets” a la séquia que passava per l’alquerieta de Martorell. Quan venia el temps de la fruita, anàvem a furtar albercocs a un hort que havia a l’altra part del riu i, també passàvem per dalt del pont de ferro, per la via del tren d’Alcoi, però com que jo tenia vertigen baixava i creuava el riu banyant-me els peus i, fins i tot, els camals. També posàvem, de vegades, un gallet damunt de la via i quan passava el tren el xafava, convertint-lo en un xavo pla ja que estava tot xafat.

Algunes vesprades, a poqueta nit, a l’estiu, posàvem un pot ple d’aigua dalt del mur que envoltava el col.legi de sant Francesc de Borja lligat a un cordell i l’altra part del cordell el lligàvem a una pedra que estava en la vorera i així, quan passava algú i entropessava, li queia l’aigua al damunt, aleshores nosaltres esperàvem amagats darrere d’algun cotxe o darrere d’algun cantó propet, aguaitant des d’allí.

Altres vesprades, anàvem a prendre el bany a l’assut de Palma, però com estava més lluny i havíem d’anar amb bicicleta i tots no en tenien ho feiem molt poques vegades. Unes altres anàvem als ullals de la Marjal, per la via del tren que anava de Dénia a Carcaixent i pel camí anàvem furtant algun meló d’Alger, però havíem de córrer per a què no ens agafara l’amo del bancal.

Els diumenges anàvem al cine Rialto de Benipeixcar, a la funció de les quatre i mitja, però un dia, jo que era major que els meus amics, ja que tenia dotze anys, vaig demanar a mon pare anar a les set i mitja, ell em va preguntar que com tenia els deures que m’havien posat en el col.legi i al contestar-li de mala manera, em vaig quedar sense anar-hi a cap sessió, llavors vaig aprendre que cada cosa tenia el seu moment i des d’aleshores això se’m va quedar gravat a la memòria i no faig res sense abans de pensar-ho bé.

 

LA PAVA (1936-1939)

En eixa època, jo tenia 8 anys, era el començament de la Guerra Civil Espanyola. És un record, que per molts anys que puga viure no es pot oblidar. En primer lloc recorde que eren al voltant de les 8 del matí, quan per primera vegada fou bombardejada Gandia; recorde que nosaltres estàvem resguardats baix de l’escala, esperant que finalitzara el bombardeig. Poques hores després, de pressa ens n’anàrem a una casa de camp que tenien els meus oncles; després d’esta experiència, molts veïns fugiren de la població de Gandia en direcció a la casa de camp on nosaltres estàvem, així aquesta caseta de camp arribà a albergar a cinc famílies. També he de dir que malgrat la por que tots passàvem a causa dels bombadejos, nosaltres els nens ho passàvem molt bé ja que no havíem d’anar a l’escola i sols pensàvem en jugar. Recorde que havia un avió al qual anomenaven “la Pava”, que ens feia patir molta por, aquest avió no bombardejava sinó que solament metrallava i, no cal dir, les carreres que ens feia fer “el fill de sa mare”.

El pare d’una de les famílies que s’hostatjava a la caseta li deien de malnom ”el tio Fava”, que estava lluitant en el front de Terol, que en aquella època deien que era el front de guerra més cruel. Un dia de tants que els xiquets estàvem jugant donà la casualitat que vérem de lluny una persona, i que a l ‘apropar-se ens n’adonàrem que era “el tio Fava”, que venia de permís del front de guerra. Tots els xiquets al vore’l vam començar a cridar “el tio Fava”, “el tio Fava” però les persones majors van entendre ”que ve la Pava”, ”que ve la Pava”,i, no cal dir, l’embolic i la por dels majors, que de pressa ens vam fer anar cap al refugi.

El meu oncle, un bon dia ens portà un corderet, que els xiquets vam adoptar com a mascota, però quan es feu gran, com era normal, el sacrificaren per a poder menjar, això va fer que els sentiments dels xiquets cap a l’animal esclataren i ens posàrem a plorar, així que van cuinar el corder i, va passar que una vegada la carn torrada, la van posar a taula per a sopar, però en aixó la sirena va sonar per anunciar-nos que venia “la Pava” i tots corrents vam anar cap al refugi i ¡quina sorpresa ens vam dur! ja que quan vam eixir del refugi, damunt de la taula on havíem deixat la carn, havien tres gats que estaven acabant de menjar-se-la.

Dies després els meus oncles ens van deixar, a la meua germana i a mi, amb la nostra família a Potries fugint dels bombardejos de Gandia fins al final de la guerra.

 

 

ELS MEUS IAIOS PATERNS

Quan jo era xicoteta a ma casa no havia llits per a tots. Nosaltres erem tres xiquets i tres xiquetes, i a mi m’enviaren amb els meus iaios paterns. La veritat és que durant eixe temps vaig ser molt feliç. Això durà sis o set anys, fins que la meua iaia va morir.

Recorde, que vivien en una casa, que pareixia una cova ja que per a entrar a casa baixàvem uns escalons, només entrar hi havia un rebedor, a mà esquerra estava el menjador amb una llar, que tenia dues alacenes, als costats hi havia una bancada de fusta amb sis cadires i una taula, la finestra estava gairebé en el sostre; enfront havia una habitació i a mà dreta estava l’habitació dels iaios. Em gitava en un llit molt gran, als peus de la meua iaia. Que gran dona! Em volia tant, i jo a ella!

També recorde uns reis que ens deixaren una rosca blanca i un altre any ens deixaren una piloteta de goma, de colorins.

Més tard, les coses milloraren i poguérem anar de viatge a Toledo. El viatge fou molt “xulo”; en aquest viatge em passà una cosa molt divertida ara, però aleshores no: a la casa on ens vam hostatjar, em digueren que pelara creïlles i que la pell la tirara al fem, com no vaig vore un poal per a tirar les pells, ja que en ma casa es tiraven al poal, però sí un water, les aboquí allí, la dona de la casa que em va vore, començà a cridar-me i a traure les pells d’allí. Jo vaig creure que el water era una taula, em vaig fer un embolic i per aixó les vaig tirar allí.

He de dir que jo sempre tenia les abraçades dels meus iaios, les que ma mare mai em va donar pel seu caràcter, mon pare tenia un altre caràcter i m’abraçava molt però havia de treballar de sol a sol per a mantenir la família.

No oblidaré mai els meus iaios per molts anys que passen!

 

 

UNA EXPERIÈNCIA DESAGRADABLE

Jo sóc d’un poble menut de la província de Toledo anomenat Aldeanueva de San Bartolomé, actualment té uns 400 habitants, aleshores per l’any 50 tenia uns 1200 aproximadament.

En aquella època érem molt pocs els xiquets que estudiàvem fora del poble, a Madrid o a Talavera de la Reina, en col.legis interns fent el Batxillerat. Erem un grup de dotze estudiants que convivíem molt en les vacances d’estiu, jugant al frontó, al futbol entre nosaltres o contra els xiquets d’altres pobles propers; fent quilòmetres amb les bicicletes o curses entre nosaltres. Però havia una activitat que gairebé no la podíem practicar, que era la de banyar-nos, ja que en aquell temps no existien piscines, i com eren pobles de secà tampoc existien molts llocs que, en juliol i agost, tinguessen aigua suficient per a poder banyar-nos i nedar.

Un dia, un dels meus amics, anomenat Paco, em va dir que li havien dit que a uns quatre quilòmetres d’un poble proper La Estrella hi havia una bassa, que tenia uns trenta metres de llarg per quinze d’ample, en un rierol, on havia hagut un molí. Així que tots ens vam posar d’acord i aquest mateix dia, vam agafar les bicicletes, i a les cinc de la vesprada ens vam dirigir cap aquella bassa. Recorde que aquell dia feia molta calor. Després d’una bona passejada amb bicicleta vam arribar al lloc, on estava la bassa; era tal com li l’havien descrita, al meu amic. Així que sense tardar ens vam despullar, quedant-nos quasi sense roba i ens vam ficar a l’aigua, s’agraïa la seua frescor després de la calor del viatge. Gaudírem de l’aigua, però quina va ser la nostra sorpresa quan a l’eixir de l’aigua ens vam vore apegades al nostre cos més de vint sangoneres; així que tenint cura de les seues ventoses, que estaven enganxades al nostre cos, l’uns als altres ens les vam llevar. Des d’aleshores no m’he tornat a banyar mai en aigües estancades.

 

EL DARRER DIUMENGE DE JUNY

Corria l’any 1955, arribà l’estiu, les escoles tancaven les portes i s’obria un temps nou per a la “colla dels cinc”,de la qual jo formava part, un temps ple d’aventures i misteris, un temps per descobrir.

El darrer diumenge de juny, a les vuit del matí, la iaia ens despertava i anunciava: “Ale xicons! ha arribat l’hora! l’autobús ix a les nou cap al Morquí!”; però, nosaltres, els de la “colla dels cinc”, aquella nit no havíem pegat un ull i ja estàvem preparats. Ja de matinada havíem escoltat, a la porta de casa, el soroll del carruatge arrossegat per dos cavalls negres, negres com la nit, del senyor Blaiet, carregat amb caixes de llet condensada, arròs, sucre i tots els queviures necessaris per a passar els mesos d’estiu. La colla estava formada per un xic i quatre xiques, entre 5 i 10 anys, a més de la iaia i la Conxeta, que era una dona que tenia cura de nosaltres i de la casa. Allò era un matriarcat!

Pocs quilòmetres ens separàvem de Gandia, però l’autobús era lent i les carreteres de terra i pols, junt a l’ànsia d’arribar, no ens deixava gaudir del viatge, fins que divisàvem la “casa blanca”.

Baixant de l’autobús ja ens esperaven Filomena i la seua filla, Filomeneta. El matriarcat anava ampliant-se. Elles ens ajudaven a dur maletes i paquets, aquestes eren les encarregades de cuinar i ajudar a Conxeta en la casa. Mare i filla vivien a Terrateig, a tant sols dos quilòmetres del Morquí.

El Morquí estava format per un conjunt d’unes quinze cases, totes quedaven tancades en arribar la tardor, excepte tres: “el Fregit” (així l’anomenàvem, ja que en realitat mai saberem el seu nom), aquest era el malnom d’un home, que tenia un taller de mecànica de cotxes, que estava situat vora la carretera; a més a més, estaven la casa del metge i la taverna.

La nostra casa, on anàvem, era gran i tenia un gran rebedor, un menjador gran amb una llar, un amplíssim rebost i quatre habitacions només entrar, a dalt havia cinc habitacions que utilitzaven els nostres pares (que sols venien tres o quatre vegades al llarg de l’estiu). A cada banda de la porta d’entrada de la casa hi havia dos bancs verds amb “don pedro” de diferents colors i un germiler plorós i, per damunt, una gran parra de raïm. A la dreta de la casa hi havia un riurau, ple d’herbes, fruiters i oliveres; a mà esquerra estaven les figueres i al fons estava el corral amb gallines i un “water” amb una dutxa i un pou amb aigua fresca i cristal.lina. Tot aquest paradís estava envoltat de muntanyes, cobertes de pins, vinyes i oliveres i al cim “la font del Llop”. A la part més baixa estava el barranc i un lloc preferit per nosaltres anomenat “el Cort”, allí anàvem molt sovint a agafar papallones, parotets, granotes, grills, xitxarres i, xuclàvem el suc de les branquetes d’anís, menjàvem mores roges i negres… així passàvem els matins. Les vesprades, les dedicàvem a fer excursions, a fer deures, a llegir i a fer punt de creu. En arribar la nit, la iaia ens llegia contes o escoltàvem la música d’una harmònica, que venia de lluny… ; els dimecres i els dissabtes de matí arribava l’home dels gelats i, de nit feiem cine, amb el cinexin a la paret d’una casa. Els diumenges anàvem a missa a Terrateig i abans ens havíem de confessar.

I així, transcorria l’estiu molt de pressa, com un somni meravellós; després, tornàvem a casa, adéu a la llibertat, als jocs, als colors, a les excursions… Així que, els cinc tornàvem a agafar l’autobús de tornada amb llàgrimes, amb melanconia i amb enyorança, somniant amb el proper estiu, que començava el darrer diumenge de juny.

 

LA BURRETA DEL MEU AVI

Els meus avis vivien a Beniarrés, a mi m’agradava molt passar uns dies amb ells. Quan anàvem a sa casa havíem d’agafar el tren d’Alcoi, a mi quan pujava em pareixia que volava, encara que el tren anava a poc a poc. Només arribar a casa dels meus avis anava directa a la quadra ja que estava plena d’animals perquè el meu avi era tractant d’animals; però a mi l’animal que més m’agradava era una burreta blanqueta, molt dòcil i bonica, que era la que l’avi utilitzava per a desplaçar-se. Jo amb ella feia el que volia. L’avi em pujava damunt d’ella i ens n’anàvem a la font a beure, quan havia begut, ella girava i tornàvem a casa; jo aleshores em semblava que era una reina.

 

XIQUETS AL CARRER

Fa cinquanta anys, a l’estiu, els nois ens passàvem molt de temps al carrer. Quan acabàvem de dinar i no feiem la sesta ens n’anàvem al carrer, alhora que les dones eixien i es posaven sota la morera, on xarraven i cosien. Tots els xiquets jugaven a diferents jocs, nosaltres que erem del grup dels majors jugàvem a pilota o al baló i com era molt normal, alguna que altra vegada pegàvem pilotades molts fortes que anava a parar prop de les dones. Estes no paraven de remugar, però nosaltres no feiem cas. Per fi una dona molt queferosa, cansada ja, va anar a buscar a l’algutzir i li contà el que passava, aquest va passar la queixa a l’alcalde, així la dona es va quedar tranquil.la. Però aquella mateixa nit, l’algutzir va reunir els nostres pares per a comunicar-los les queixes de les dones. Eixa nit no ens va passar res, ja que sols va ser una advertència, però ens van comunicar que la propera vegada no tendrien més remei que imposar-nos un castic.

 

L’ESTIU ALS MARENYS

Tinc records de la infantesa com si foren somnis que vénen i van. Recorde, que d’estiu anàvem a la mar, als marenys de Rafalcaid, a la caseta que tenien els meus iaios materns. Allí estaven els meus iaios, les dues ties-germanes de ma mare-, els meus pares i nosaltres els fills, que érem sis, encara que no recorde molt bé si els dos menuts havien nascut. Els iaios paterns tenien una altra caseta, a la qual anaven, a passar l’estiu, els meus cosins. Les dues casetes estàvem molt juntes i molt a prop hi havien unes quantes més. Anàvem de maig fins a setembre, generalment, però si a l’octubre feia bon oratge, ens quedàvem també aquest mes.

La caseta estava molt a prop de la mar, recorde que tenia dos o tres escalons, una porxada i una barana tota de fusta, després estava la porta d’entrada de la casa. De matí, quan feia calor, anàvem en banyador, a la mar, ens banyàvem, jugàvem i no paràvem en cap moment, però quan plovia, anàvem a cercar caragols, a nosaltres els que més ens agradaven eren uns xicotes i blanques, que ja no me’n recorde del seu nom, que els majors els feien amb tomaca, ceba i un poquet de fenoll, que l’agafàvem alhora. De vesprada fèiem primer la sesta i després fèiem passejades pels camins i també jugàvem a diferents jocs; també fèiem festetes on ens disfressàvem, també agafàvem les floretes dels “Dompedro”, de molts colors i fèiem collarets com si fórem hawaians.

En aquell temps ens ho passàvem molt bé i érem feliços.

 

RECORDS D’OLIVA

Escric aquest grapat de fulls perquè voldria salvar de l’oblit tot un món d’experiències viscudes i molt volgudes. Recordar les experiències que vaig viure un dia i que ara recobren forma i presència sobre aquests fulls blancs. Recorde i evoque aquells temps amb melangia i tendresa. Els meus pares vivien a Gandia i els meus iaios a Oliva, jo passava el temps amb ells, a Oliva, per això em van escolaritzar al col.legi de les Carmelites; del col.legi tinc un record molt especial. Un dia una de les germanes ens digué que teníem que tancar els ulls i el “Jesuset” vindria al nostre costat, eixe mateix dia la iaia em preguntà què havia fet a classe, jo li ho vaig contar i també li vaig dir que la germana ens va enganyar ja que jo havia mirat entre mig dels dits i no havia vist el Jesuset, aleshores la iaia em contestà que no l’havia vist perquè havia fet trampa, això se’m va quedar gravat i des d’aleshores no vaig tornar a fer-ho mai més.

El temps passat a Oliva amb els meus iaios està ple de tendresa i records meravellosos; allí tenia a Anitín i Vicentiqueta, les tres erem insepables, el pare d’Anitín era Ramon “el Sariero”, que sempre ens tenia ocupades al seu costat, era l’home més bo i pacient que he conegut. Moltes vegades els meus pares i els meus germans venien passejant de Gandia a Oliva per a passar el dia amb els meus iaios i amb mi. El iaio faltà i la iaia i jo tornàrem a Gandia amb els meus pares i germans. Eixa època la recorde com una de les més felices de la meua vida.

 

UNA EXPERIÈNCIA MUSICAL

Quan tenia 14 anys, estava estudiant el batxillerat a l’institut Ausiàs March de Gandia. El company que seia al meu costat li deien Javier, aquest usava un tros de cable elèctric lligat a un tros de fusta amb què simulava que estava tocant una guitarra. Una vegada em va dir que cantara una cançó i jo li vaig cantar un tros de cançó de l’Estudiantina. A partir d’eixe dia estant al pati de l’institut sempre cantàvem alguna cançó dels anys 60 ( del Duo Dinámico, dels Milos, d’Elvis Presley, de Paul Anka…). Un dia sense saber com ni perquè ens vam anar a Rótova i allí vam conéixer un músic que tocava en la banda del poble, ell ens va convidar a anar amb ell “de ronda” cantant diverses cançons, principalment de l’Estudiantina. Per aquella època tots els diumenges en “Ràdio Gandia” de la cadena Ser, emetien un concurs musical amb el nom de “El Domingo a las 11”, on es presentaven cantants novells. Javier i jo ens presentàrem amb el nom “Duo Bosman”(el nom va derivar dels cognoms dels dos). Vam estar assistint al concurs uns quants diumenges i vam ser guanyadors, per votació que feien els xiquets dels col.legis de Carmelites, Escolàpies, Esclaves i alguns altres més. A partir d’eixe moment vam fer algunes actuacions en locals de Gandia i comarca. Al duo es van unir tres amics més, creant el conjunt d’Els Bosman, en aquest grup estàvem Javier, Vicente, Alberto, José Luis i jo. Els mateixos locutors de “Ràdio Gandia” ens van ajudar en la compra dels instruments musicals (tres guitarres, una bateria i uns quants accessoris per a cantar).

A partir d’eixe moment vam estar cantant uns tres anys. Posteriorment el grup es va desfer perquè uns se’n van anar fora de Gandia, per a continuar els estudis i altres es van posar a treballar. Cal destacar que, entre les actuacions que vam fer en eixos tres anys, una d’elles va ser en la “Terraza Alameda” que estava al Passeig de Germanies i que era un cine d’estiu, estava de gom a gom i abans d’eixir a l’escenari, estàvem nerviosos, aleshores jo tenia 17 anys; en eixe moment em vaig trobar amb un xic solista a qui li vaig preguntar d’on era i què anava a cantar, ell em va respondre que d’Alcoi i que anava a cantar “Please Please me” dels Beatles. Uns anys després em vaig adonar que aquell xic era Camilo Sexto, el més famós cantant d’Alcoi, que aquell dia va quedar darrere de nosaltres en la classificació que va donar el públic.

 

EL MEU PRIMER VIATGE, 1936

Acabava de pujar al tren, un tren de vapor, amb vagons que es pareixien a un drac immés i poderós. Quan la locomotora es va posar en marxa, tirant vapor, jo de puntetes mirava per la finestra del vagó i veia allunyar-se tota la meua família, la cara de ma mare plorosa anava desapareixent de la meua vista. El tren xiulava i el fum tenyia el paisatge, anava ràpid passant cases, arbres i camps, amb la meua curiositat de xiqueta veia passar tot allò amb uns ulls molt oberts; era un paisatge monòton i trist, no sé ben bé si era el paisatge o que el sol anava amagant-se o que els meus ulls de xiqueta veia allunyar-se tot el que era conegut i volgut per a mi; amb el trontollar del tren i la meua melangia vaig anant adormint-me, a poc a poc, fins a caure rendida en un son profund. Quan em vaig despertar ja era de dia i havia canviat el paisatge, les terres llaurades pareixien catifes gegants, amb gran varietat de tons verds, palmeres esveltes i un cel blau puríssim, estàvem en terres llevantines. Per fi arribàrem al final de viatge, era un poble de l’interior, molt a prop de la capital, tot era desconegut per a mi, les olors, la manera de parlar… era tot com un somni; em vaig sentir transportada a un altre món, la tristesa va donar pas a la curiositat; després d’un dia de regals i de comboi, ens repartiren per cases de camp als afores del poble, caent rendits al llit.

De matí vaig baixar per una escala que conduïa a un jardí xicotet, allí havien rosers, uns quants tarongers i enmig una fonteta amb un brollador d’aigua. Tot era nou per a mi, però tan bonic, tan irresistiblement bonic. Les roses exhalaven un perfum delicat; vaig passar tot el matí veient totes aquelles meravelles, que mai havia vist; en un racó assolellat hi havia un germiler amb les floretes blanques que queien a terra tapant la terra i perfumant l’ambient. Vaig estar observant tot allò i jugant amb els companys i el meu germà-tres anys més gran que jo-. Els meus pares li digueren que tinguera cura de mi, i per això no se n’anava del meu costat. Tots erem xiquets i xiquetes del mateix col.legi, que ens havien evacuat junts.

En alguns moments em vaig posar trista i pensava on estarien els meus pares i el meu germanet menut i jo que feia allí, però en estes terres vaig tindre persones que estaven per mi, que tenien cura de mi i que em volgueren molt, com jo també a elles. Aquell temps que vaig passar ací va ser el més feliç de la meua infantesa.

 

EL MEU PRIMER VIATGE

Fa uns anys, cap als anys 60, mentres els meus pares vivien a París, jo vivia ací amb els meus iaios, però al rebre una carta dels meus pares, els iaios em van dir que havia d’anar-me’n amb ells. Després d’acomiadar-me d’ells, amb alguns plors vaig pujar a l’autobús, cosa que era nou per a mi, ja que sols havia anat d’El Real a Gandia a peu o amb tartana. En aquell temps els autobusos portaven seients de skai amb banquetes al centre per a major capacitat de viatgers, mentres que les maletes i els embalums anaven dalt de l’autobús. Estar durant 48 hores a dalt de l’autobús era per a mi una aventura, veia per primera vegada paisatges, per a mi, nous, pobles més grans d’aquells que havia conegut fins aleshores, camps uns molt verds i altres més groguencs i sobretot sentia, conforme m’allunyava, més fred del que havia patit mai.

En arribar a la frontera, el cos se m’inundà de por al veure als majors parlant, al veure els guàrdies obrint maletes i paquets, per això em vaig posar a plorar. Després de moltes hores de carretera vaig arribar a París, tot era gegant: monuments, cases, parcs… els meus ulls no eren prou grans per a poder veure-ho tot. Pegat al vidre de l’autobús vaig poder veure els meus pares, que estaven esperant-me a l’estació; al baixar vaig sentir una fredor que me’n pujava pels peus, jo volia tornar amb els meus iaios i a eixe poble d’on havia eixit tan volgut per mi. L’entrada a l’edifici estava tota fosca amb una pèssima llum, vaig veure uns graons de fusta descolorits pel temps. La meua nova casa era xicoteta, molt fosca, tot el dia havies de tenir els llums encesos; per a anar el bany, que estava entre pis i pis, havia d’eixir de la casa, i passar una porta i, a més a més, havia de portar un poal amb aigua per a tirar-la després al “water”. Al veure tot açò em vaig deprimir, intentant no plorar de ràbia. Jo volia tornar al poble i al meu entorn. Poc temps després i a l’anar al col.legi vaig començar a tenir amics de races diferents, un d’ells Ben Said, el que seria un dels meus millors amics, em va presentar a la seua família, una família meravellosa, que em va voler molt. Avui en dia, continue escrivint-me amb ell, ja que ha retornat al seu país d’origen. Els anys anaven passant, i encara recorde que tots els estius veníem de vacances ací i tornava a veure els meus amics de sempre. El temps passava i jo anava acostumant-me a eixa nova vida, en la qual vaig conéixer a gent bona i roïna, però mai vaig poder oblidar el meu poble, els meus amics i, sobretot els meus iaios i les meravelles de la nostra ben volguda terra.

 

EL MEU GRUP D’AMIGUES

Encara recorde quan els meus pares van canviar de casa i ens vam anar a viure a la part est del poble (“Villahermosa” situat en la província de Ciudad Real), on encara hi ha un passeig vorejat d’arbres meravellosos a esquerra i a dreta de la carretera, aleshores jo tenia 6 anys. Ací, en aquest carrer, és on vaig conéixer, cap a l’any 43, a una nova amiga ja que estava jugant al carrer. Aleshores el carrer era de terra i estava ple de formigues. Jo li vaig dir el meu nom i ella el seu, li deien Maria Jesús, i vam començar a jugar soterrant les formigues, però aquestes fugien i nosaltres no paràvem de riure. Després es van afegir més xiquetes (Concepción, Aurelia, Misericordia, Leandra, Macaria, Marina, Servula) i vam formar un grup d’amigues. Avui continuem sent amigues i a l’estiu ens reunim i mengem juntes amb els corresponents marits, fills, nores, néts i besnéts. Totes tenim ara entre 70 i 80 anys i ens agrada juntar-nos, tant acompanyades com soles, gaudint amb alegria de la vida.

 

RETALLS DE MA VIDA

És fàcil per a algunes persones escriure una història del passat però per a mi no ho és tan. Records en tinc molts. Recorde quan la senyora Teresa, sent jo menuda, reunia a tots els xiquets del barri i ens contava contes; també quan ens vam anar a un poblet ja que el meu pare va ser contractat en la fàbrica de paper BAMBÚ, allí vaig passar la meua infantesa i d’allí vaig eixir per a casar-me amb un xicot, molt ben plantat, del Grau de Gandia. Recorde també els anys que vaig estar vivint a Madrid amb el meu home, a causa del seu treball i dels fills meravellosos que vaig tenir amb ell. Són tants i tants els records que no puc quedar amb uns pocs, però si he de dir que el temps passa massa de pressa que hem de viure cada moment al màxim.

 

RECORDS DE QUAN JO ERA XIQUET

La meua infantesa la vaig passar a Marxuquera amb els meus pares fins als nou anys, vaig prendre la Primera Comunió en l’Ermita de Marxuquera, d’açò me’n recorde molt bé ja que vam berenar xocolata amb xurros. Ja cap als deus anys ens tornàrem al poble d’Almiserà, allí vaig començar a anar a escola, però no a la del poble sinó a una que havia en Lloc Nou de Sant Jeroni, allí els meus pares pagaven deu pessetes cada més per quedar-me a les classes que feien de repàs.

Almiserà jugava amb altres xiquets al futbol, a la plaça de l’Església, de tant de jugar trencava les espardenyes i , a més a més, algun cristall que altre i això feia que al tornar a casa me’n portara de ma mare alguna que altra espardenyà. També nosaltres, els xiquets del poble, ens barallàvem, a pedrades i cudols del riu que teníem a prop, amb els xiquets del poble veí. A l’estiu anàvem a nadar al riu, on hi havien uns tolls fondos, encara que ma mare no volia que anara per por a que m’ofegara; a l’hivern, quan plovia anàvem a jugar als riu-raus, allí passàvem hores i hores fins que tornàvem a casa. Tot açò ho recorde ara amb enyorança.

 

DIFERENTS MANERES DE VIURE

Ara faig memòria i recorde que vivia en un carrer del barri més antic de Gandia, en una caseta, aleshores els carrers eren de terra, i ma mare a l’igual que altres veïnes de poqueta nit regava el carrer amb un poal d’aigua, per a què no hi haguera pols i per a refrescar, a l’estiu l’ambient. Actualment aquest carrer ha desaparegut.

Si comparem la manera de viure, antigament l’estil de vida era ben diferent, tot eren plantes baixes, es feia més vida al carrer i tots sabien de tots: de qui anava a missa els diumenges, de la gent a qui li agradava beure massa, de qui eixia de sa casa i a quina hora tornava… tot açò ho escoltava, principalment quan ma mare m’enviava a comprar a les tendes d’aliments que hi havien a prop, allí, mentres jo esperava que m’atengueren, sentia a les dones les xafarderies del barri.

També me’n recorde que la meua iaia, com altres dones, tenia el costum de resar el rosari, els dissabtes, i ella feia que jo em posara al seu costat del llit seguda en una cadireta de boga ja que no podia alçar-se, i agafava el rosari verd del caixó de la tauleta de nit, i ella sempre em deia el mateix, que eixe no sinó l’altre, ja que al verd li mancaven boletes, i és que la meua iaia era cega però no ximple i jo mai la vaig poder enganyar; en acabar de resar, algunes vegades em donava una pesseta i un beset i em deia “t’has portat molt bé, Merceditas”. Aleshores jo no entenia la importància que tenia per a ella el resar, però ella quedava molt satisfeta.

Una de les obligacions que m’ha intrigat sempre era quan ma mare anava al “llavaor” públic amb la safa al cap plena de roba, jo no ho he pogut entendre mai i jo patia per si es feia mal o per si li queia de camí.

Tots aquests hàbits canviaren ràpidament i cap als anys 60 Espanya resorgi, aleshores canviaren el “llavaor” per les rentadores de roba, el foguer de petroli pel del gas, les plantes baixes pels pisos, la dona es posà a treballar fora de casa, aparegueren les guarderies de xiquets, les residències per a persones majors… Ara tenim millor vida? Jo supose que sí, hi ha més coses que ens alleugeren el treball de casa, més llibertat, més igualtat entre l’home i la dona, però també s’han perdut moltes altres que estan relacionades amb la relació entre les persones.

 

LA MEUA INFANTESA

De menuda, jo m’he criat amb la meua àvia materna i el meu germà amb els avis paterns. Jo anava a escola al poble on vivia. Els meus pares, per qüestió de treball vivien en una finca als afores de Llíria i venien a veure’ns cada cap de setmana.

La meua tia tenia un form al costat de la casa de l’àvia i així vivia tant en una casa com en l’altra. Quan s’acostava Nadal al forn començaven a fer els dolços típics com pastissets de moniato, torrons d’ametla i de cacauet i moltes classes de pastetes. El dia de Nadal, després de dinar, venia l’hora de les estrenes i com la meua àvia tenia dotze néts, ens posàvem tots en cua fent el besamans i ella ens donava els dineres de les estrenes, a continuació passàvem als oncles, que també ens estrenàvem. Una vegada que acabàvem amb la família materna, tocava passar per la paterna, allí feiem el mateix i també replegàvem les estrenes i menjàvem tota classe de pastissets típics. Les mares ens recollien les estrenes que ens havien donat i les guardavem per a, segons elles, comprar-nos “coses de profit”. Eren uns dies que els esperaven amb anhel tot l’any. Quan passava Nadal, el meu germà i jo ens anàvem a passar la resta de les vacances amb els meus pares a la finca i allí vivíem la matança del porc, que també era una diversió per a nosaltres. La nit dels Reis, nosaltres posàvem a la terrassa uns cabassets amb menjar per als camells i l’endemà anàvem de pressa a veure que ens havien deixat els Reis. Encara recorde la il.lusió d’eixe dia, era una època molt feliç per a mi.